Mestre i Mentor, nova via a Àger

Aquest passat hivern, després de gairebé un any sense escalar junts, tornem a veure'ns amb el Mimo per tornar a posar-nos de cara a la paret, això és a finals de Novembre de 2014. L'última vegada que havíem fet cordada plegats va ser a mitjans de Desembre de 2013, un cap de setmana per Vilanova de Meià i Rúbies.

Els dos feia temps que no escalàvem massa, i no parlem d'entrenar... osti tu que ens fotem grans! Així que hi posem remei i ens n'anem a passar un cap de setmana a Àger.
Portem varies ressenyes però és difícil trobar alguna via assequible que el Dani no hagi repetit. Acabem a la Josep-Elena-Oriol. Una via que sobre el paper sembla fàcil però enganya. Els dies sense escalar em passen factura: vaig tocat de coco, en algun pas m'ho he de mirar més del que voldria i això sumat a que no m'he abrigat massa fan que no disfruti gaire la via. Arribem a dalt i estic glaçat, així que res de fer una segona via ràpida i ofego les penes al bar. Abans de baixar al poble, també ofeguem les penes a la furgo... des d'on ens crida l'atenció una fissura a la dreta de la Paret de Sant Alís. Li fem fotos i, com no, el típic comentari que tots hem fet alguna vegada: "aquí hi surt una via".

Escalant la Josep-Elena-Oriol

L'endemà es lleva plujós i ens refugiem al Mont-roig on fem la Via del Lluís entrant per la Temps de Neu, ens fa mandra fer-ne una segona i cap a casa.

Cim al Montroig

Un mes més tard, havent ampliat les fotos i veient que clarament existia la línia que havíem ullat... i tornem cap a Àger amb la intenció clara d'obrir la via que havíem imaginat!

L'engany de la perspectiva

A mi particularment em feia una il·lusió especial, ja que no havia obert mai cap via (si que n'havia equipat alguna d'esportiva, però res a veure), però la crida a anar per sota cap al desconegut m'atreia a l'hora que em feia molt respecte.

Tant ferro per tant poca via...

Des d'on deixem el cotxe ho veiem claríssim: placa tombada, reunió, seguir per un tros de placa per agafar la fissura, d'allà fissura amunt i reunió. Creuar una feixeta per seguir per una altra fissura, reunió en una repisa, fissura cap amunt i cim.

Vamos allá, no!?

Res més lluny de la realitat:

1. la primera placa tombada resulta ser un conjunt de plaques curtes entrellaçades per feixes i canaletes, per on podrem accedir a la imaginada primera reunió a peu: un llarg menys :(
2. la roca de la fissura que vèiem des del cotxe és dolenta, en canvi per la placa la roca és bona: salvable :)
3. la "feixeta" resulta ser el Feixant del Montsec en una zona bastant ampla, trencant tota la continuïtat de la via :(
4. la perspectiva ens juga una mala passada i la fissura que semblava la continuació immediata ens queda molts metres a la dreta :(

• Per contra veiem una fissura-diedre que ens queda molt més a mà i li acabem enxufant per allà :)

Així ens ho imaginavem... però estava ple de feixes i canaletes :(

El 1r dia: logística, aproximació a la paret fent uns rodeos innecessaris, començar a escalar per uns contraforts i de cop... "ai, m'he deixat la broca". Mentre un torna al cotxe l'altre averigua l'accés al que serà la R0, estalviant-nos uns metres de roca que no aportaven res a la via i de continuitat dubtosa. Bé, ja tornem a estar a punt: pitons, martell, algun bolt, tascons, friends, taladro... la puta com pesa tot això! Començo.

Mecagun... això caga molt! La incertesa de què vindrà, si serà difícil o no, si la roca estarà bé o no... Aliens per aquí, un tasconet per allà, pitó a caldo, fissures brutes, roca a sanejar... acabo obrint mig llarg en A1 amb puntes de pitó on puc a l'hora que vaig posant bolts (la idea que tenim és que la via es pugui repetir en lliure i sense martell).

Hi ha un moment que m'entra el cangueli i sumat a que ja estic rebentat, li demano relleu al Dani. Ell amb un pim-pam recupera tot el que he obert jo, posa un parell més de bolts fins que la paret deixa de ser vertical per tombar i tornar-se molt agraïda de presa. Tira milles i acaba d'obrir el llarg. Reunió en una savina molt gran.

Obrint el primer llarg a mitges

Recupero el llarg empenyent el petate i parant-me a sanejar algun tros. Se'ns ha fet tard, rapelem des de la savina, deixem el material a peu de via i tornem lleugers cap a la furgo.

Rapelant

A l'endemà el Dani va motivat. Encadena el 1r llarg, jo el recupero i l'encadeno empenyent també el petate. I a mi que obrint em semblava que sortiria 6a+ o 6b... Com canvien les percepcions! En fi, el deixem de V+.

Fletxa a l'inici de la via

A la feixa, caminem cap a la següent paret, localitzem una via de xapes i veiem que a la seva esquerra hi ha una fissura molt evident, ja tenim via!

Segon llarg: Poso un pitó i ajudat d'una ungla poso un bolt perquè marqui i protegeixi el primer pas (desplomat amb canto), segueixo per un tram terrós on em paro a pitonar, més amunt hi poso un bolt i d'allà ja net fins la reunió però protegible amb un tascó petit i un friend del 2. Munto R a peu del diedre, en una repisa evident.

El Mestre

Segueix el Dani però dubtosos de si serà molt difícil de protegir i de si ens quedarà bateria, posem un bolt en un tram complicat i abandonem per avui. Sortim caminant pel Feixant del Montsec i tornem al cotxe.

Passen unes quantes setmanes i tornem a trobar un cap de setmana que ens va bé als dos, i cap a Àger falta gent.

Sant Alís, cim del Montsec

Avui l'estratègia és clara: pujem motoritzats fins al cim de Sant Alís i d'allà baixem a la R2 caminant pel Pas del Feixant del Montsec, estalviant-nos el 1r llarg, per anar de cara a barraca i acabar la via. Torno a fer el 2n llarg de primer, i de nou les mateixes sensacions que vaig tenir al repetir el 1r llarg: molt més fàcil sapiguent per on va i les dificultats que em trobaré. Brutal el fet de com la incertesa em mina l'autoconfiança!

El Dani recupera el llarg i li fa uns arranjaments (poda, neteja d'alguna fissura...), i molt motivat ataca el 3r i últim llarg. Abans però reforçem la R amb un segon bolt.

Sanejant fisures

Comença bé: uns primers passos que es deixen fer i protegir, fins el passet tonto abans de xapar el bolt. Alla ve un petit cop de gas però de seguida es torna a protegir bé amb friends mitjans-grans, fins al 3 de camalot, que queden a caldo. Passat el pas protegit amb el #3, li ve un nou cop de gas fins al nínxol on torna a respirar tranquil i es protegeix amb camalots (també hi ha ponts de roca però la veritat, queda millor amb camalots) abans d'encarar la placa final. Allà, amb molta vista, col·loca un bolt just abans del pas on les preses es tornen més escadusseres, esquiva unes branques, surt per una canaleta a l'esquerra i cim.

Posant el segon bolt del 3r llarg

Com que ja vam veure que la reunió cimera de la via equipada de la dreta només hi havia els espàrrecs dels bolts, la fem en un gendarme (amb una baga ben grossa).

Reunió final

És el meu torn i em toca recuperar i catar el llarg. Carregat com un animal amb quilos de ferralla a la motxilla (que dius, no calia dur tanta història!), he de parar a agafar forces en ambdos cops de gasos. El segon el trobo bastant més exigent i l'acabo resolent un xic per la dreta de la fissura, ben espatarrat per trobar algun peu en aquella placa tan llisa.
Al nínxol agafo aire de l'apnea que he fet en els passos previs i ataco la ja més fàcil placa final. El parabolt sembla que l'hàgim posat per dalt o a posteriori però no, coses del bon ull del Mimo. I abans de sortir per la canaleta, faig una mica de poda perquè sigui més còmode passar.

Cim!

Cim! Ja hem acabat la nostra via! :D Una sensació molt guai :)
Baixem a la furgo i celebrem la apertura amb una birreta i un dinaret. Acabem el dia caminant per les parets d'Àger des de més a l'oest de Sant Alís fins a Sant Miquel, albirant amb la càmera i els prismàtics possibles recorreguts i imaginant noves linies.

I ja està... ja hi ha una via oberta més a Àger, a la dreta de la paret de Sant Alís, el que podriem dir la Paret del Pas del Feixant. La meva primera via oberta per baix. No és un viote (ja es veu a simple vista) i la feixa ho mata tot... però tant el 1r com el 3r llarg estan molt bé! A més es pot combinar amb d'altres vies (de la paret de Sant Alís per exemple) perquè es pot baixar ràpid pel Pas de la canal de l'Embut. Vaja... que no teniu excusa! :P

Recorregut Mestre i Mentor

Ressenya Mestre i Mentor

De moment està esperant primera repetició però segurament haurà de ser en la propera temporada, que ara el caloret fa estralls ;)

Resum del 2011

No estava mort... estava fent un gintònic!

El 2011 va ser l'any de l'entrenament. Em vaig motivar a la panxa del bou i vaig fer un entreno dirigit amb el José Enrique Agustí, 2 dies per setmana durant 5 mesos. Vaig ser bastant estricte i podriem dir que el vaig complir al 90%.
Obviament, la matxacada va funcionar i vaig guanyar força, resistència, bloc... de tot! Cosa fàcil amb el nivell de forma que partia ;)

Entre Gener i Juny vaig dedicar-me a fer esportiva per Sadernes, Beuda, Clot de l'Espasa, Siurana, Solius, Montserrat, Os de Balaguer, Roca Maura, Beuda, Sant Feliu de Guíxols, Sant Llorenç del Munt, Camarassa... aquells mesos em van anar molt bé per anar agafant rodatge amb els 6b i 6b+ a vista. No tots sortien, però començava a ser habitual. Fins hi tot algun 6c va caure al flash i algun altre a vista. Però era en comptades ocasions. En canvi, al 2n intent perdonava poques vegades.

Per variar i com a 4t estiu consecutiu, en el meu moment més dolç, em vaig tornar a lesionar: hiper-extensió del tendó flexor de l'avantbraç dret. Va ser especialment fotut perquè per primer cop a la meva vida laboral, tenia jornada intensiva el Juliol i Agost. Això volia dir poder escalar entre-setmana a partir de les 15h00 fins que hi hagués llum, i aquelles tardes a Sant Llorenç estava començant a provar vies dures.

Em vaig desmotivar força fins que a finals d'Agost, malgrat no estava curat, vaig passar uns dies a Cavallers amb el Xavi F, el Dani M, el Jordi M i l'Adrià M. Van ser alguns dies d'esportiva (poca, però alguna cosa anava provant) i alguna via llarga com la Formigaz i la Pistacho Asesino, que vaig disfrutar com un enano.

Cap a finals de setembre i després d'unes sessions de fisioteràpia, em vaig trobar bé i vaig tornar a fer un entreno planificat, aquest cop de 2 mesos, amb el José Enrique a la Panxa. El motiu era recuperar la forma, perquè ens n'anavem dues setmanes a Kalymnos (última de novembre i primera de desembre).

Aquell parell de mesos vaig tornar a rodar amb 6a's i 6b's per Montserrat, Margalef i Beuda. Però sobretot matxacant al plafó.
I finalment va arribar el viatge. Un viatge que em va enganxar en un moment de canvi, i de baix estat anímic. No el vaig aprofitar com l'hauria pogut exprémer, ni el vaig disfrutar com hagués hagut. Però si que vaig encadenar bastantes vies fins a 6b+ a vista, va caure algun 6c's al flash, (algun va estar a punt de sortir a vista també!), un 6c+/7a (depenent de l'edició de la guia) va sortir al 2n toc i em vaig estrenar en la séptima dimensión 7a, a més... al flash!

Al tornar del viatge, vaig fer un parell més d'escalades amb poca motivació i al cap de res van venir les festes de Nadal.

Tot el referent a friki, ho vaig anar apuntant a la meva compta del 8a.nu i els resultats tampoc són tant dolents pel que fa al 2011, però haguéssin pogut estar millor:
 

7a	6c+	6c	6b+	6b	6a+	6a	V+	V
1	2	9	16	33	24	32	11	5

Bé, i fins aquí el 2011, a veure si m'afanyo i us començo a explicar el 2012. Ja us avanço que el dark side m'està cridant i estic abandonant les xapes brillants pels metres i els catxarros ;)

Començant l'any a Margalef

Hola! Fa mil que no actualitzava... falta de temps, de ganes, de motivació... No és que hagi parat d'escalar, ni molt menys! Senzillament m'havia passat a ser un consumidor més d'informació en comptes d'aportar-ne. Comoditat, vagància, etc...

Aquest 2011 ha començat bastant bé per dos motius. El primer haver tornat a escalar a Margalef i a més, haver-ho fet 3 dies seguits! Des del 2007 que no hi anava!!! I el segon per haver compartit escalades amb un nou blogger, l'Ivan de Factor 2.

Així que després de la monumental ressaca de cap d'any, el dia 2 de Gener enfilo cap a Reus per recollir l'Ivan. D'allà, carretera cap a Margalef. Arribem a les 10h15 i el Jose aka Bombero de la Roca ja ens espera.

El primer dia, el sector a visitar va ser la Braseria. Un bon sector d'hivern si s'està entre el 6a i 6a+ però amb l'inconvenient de que la majoria de vies tenen una entrada a bloc més o menys difícil que moltes vegades li dóna o li treu el plus a les vies.

• Churrasco, 6a. Entrada a bloc extranya on s'han de pujar molt els peus seguida d'una placa més aviat tècnica amb poc cantell que es posa més vertical arribant a la R. Allà de poc m'espinyo perquè no tenia sensibilitat a les mans del fred que feia, tot i així i apretant a sac, arribo a la reunió dignament.
• Frente boquerón, 6a+. L'entrada a bloc és més dura fisicament comparada amb la Churrasco, però més fàcil tecnicament. Senzillament s'ha de tibar més però pots anar jugant amb els peus. La resta de la via és més fàcil que la Churrasco ja que hi ha molt més canto en tota la via.

Mentre érem al sector, arriba la tropa de saballuts: Xavi, Òscar, Bernat i Miquel. Ells fan la Parrillades (fineta), el Boquerón vacilón (semlant a la Frente boquerón) i la Tabletón. Finalment surt el sol i tenim ganes de canviar de sector.

Ells se'n van a Can Si fa o no fot on més tard comenten que han fet un 7a i un 7b iguals de difícils/fàcils, i nosaltres marxem cap a El Chumino. És un sector de vies curtes de grau mig amb seqüències de passos a bloc.

• És una guakkada, V+. La fa l'Ivan embolicant-se a l'entrada i complicant-se-la bastant. Potser se l'ha convertit amb un 6a? Tot i així encadena a vista.
• Farte confi, 6b. A vista fallo anant per uns ínfims bidits de mitja falange amb extensió a tope. El Jose troba una seqüència de passos llargs però amb més cantell una mica més a la dreta i la treu al flash. Jo li faig un segon intent i surt amb la seqüència del Jose i l'Ivan al seu segon intent també l'encadena. Té un pas de confiança sortint del bombet, on els cantos desapareixen. Que tens!
• Poc cacho, 6b. Via de 12 moviments de mà, ni un més ni un menys. El Jose falla a vista però això em permet estudiar bé la seqüència (tinc dits de mantega però bona memòria) i la bordo al flash. L'Ivan li fa un tiento però ha gastat els seus últims cartutxos a la via anterior. El Jose però, al 2n intent no perdona.
• El chumino, 6c. Marcada fisura amb forma d'aparell reproductor femení que dóna nom al sector. M'hi poso a vista però té un pas a bloc sortint de la fisura que malgrat veig la seqüència clara, no tinc ni la força ni el bloqueig ni res per poder-la fer. Tiro de canya i ja arribo fins la R sense més complicacions. El José la prova però s'encalla al mateix lloc, i és que el pas és una burrada!

Aquí acaba el nostre primer dia, el Jose s'en torna cap a Terrassa i jo faig nit a la Fonda Tres Pins amb l'Ivan. El balanç del dia és molt satisfactori emportant-me a la llibreta 4 vies: 6a, 6a+, 6b, 6b.

El segon dia comença millor pel què fa a sol. Com que el cap de setmana ja ha passat, anem cap a un dels sectors estrella de grau intermig de tot Margalef, el Camí de l'Ermita. Ull amb aquest sector perquè acostuma a estar a petar de gent, i és normal perquè les vies són totes molt bones i llargues. Nosaltres van estar prou tranquils tot i haver-hi gent i vam fer noves amistats per a properes escalades.

Sembla que no però les apretades d'ahír ens van passar factura i avui només fem 4 vies reposant molt entre via i via, gaudint del dia que ens va fer.

• Sóc roig, 6a. Via d'uns 25m amb una primera meitat de IV+ per una placa tombada seguit d'una placa vertical de 4 xapes amb bons forats però que cal navegar una mica per trobar bé les seqüències. Surt bé a vista.
• Lolita pasión, 6a+. Aquesta és bastant més dura i contínua que l'anterior, també cal navegar entre les dues fisures i és que els passos són poc evidents. Encadeno a vista però em deixa molt inflat! Aquí l'Ivan es treu l'espineta que tenia i l'encadena al primer intent. Bona manera de celebrar l'aniversari :)
• La chinita de al lao, 6b. Uff, quina via més bona. Tècnica i pilera amb una secció de decisió cap a la meitat on el canto escasseja i costa veure's els peus. Jo me l'apunto a vista amb uns braços com butifarres i aquí l'Ivan té el 2n regal del dia encadenant-la al primer intent. Felicitats bou!
• Picus pardus, 6a. Aquesta només la fa l'Ivan i encadena a vista i posant cintes. Comenta que és molt llarga i cap al final, quan tomba, les xapes allunyen.
• La divina Colette, 6b. Jo m'he reservat aquesta via pel final. I tot i la tècnica entrada i els passos de canto petit, acabo col·locant-me bé i donant-ho tot per arribar a la cadena.

La valoració del dia ha estat genial, 4 vies a vista. Com ahir: 6a, 6a+ i 2 6b's. I diria que és el primer cop que faig 2 6b a vista en el dia. M'hagués agradat provar les vies principals com la súper recomanable Flors i violes, però millor venir-hi amb una bona base de pila, no fos cas que pringui arribant a la R després de 30m escalats :P

Finalment, el tercer i últim dia les forçes ja flaquejaven i no vam fer gaire cosa. L'objectiu del dia era un 6b molt bo i recomanable de Can Torxa, y lo que surja... Aquest és un arxiconegut sector amb vies bastant bones però que ja estàn una mica sobades degut a la facilitat d'accés.

• L'escorpí, 6a. Casualment va ser l'únic 6a que vaig provar en la meva primera visita a Margalef i va sortir-me en top-rope. Avui el feia posant cintes. És un bon 6a amb reposos entre els passos i no val a badar arribant a la cadena.
• Senyor Esperó, V. Mentre esperem a que una orda d'italians deixin lliure la via que volem provar, fem temps amb aquest V de regust clàssic. Molt bonic.
• Freekandó, 6b. Comença l'Ivan però a mitja via està rebentat i els gats que porta no acaben d'anar del tot bé pels passos de foradets que hi ha, em toca posar-m'hi a mi amb només mitja via montada... i amb penes i treballs, les ales mirant a Cuenca i els braços com porres xapo la role. Objectiu aconseguit! :D

Després d'aquestes vies ens donem un respir per menjar i fer vida social. Acabem provant un parell de vies dels Cingles del Molí en top rope.

• Berberecho blues, 6c. Via on cal controlar bé els cantos sobretot entre la 4ta i la 5ena xapa. La sortida cap a la R també és una mica tensa. Jo crec que més descansat i controlant bé les seqüències pot sortir.
• Piastic, 6b. Aquesta només la fa l'Ivan, tampoc li surt però se la deixa controlada per una altra ocasió.

El balanç d'aquest tercer dia ha estat inferior als dos primers, però dira que no havia escalat mai 3 dies seguits fent esportiva... No està mal: V, 6a, 6b.

Resumint, que m'emporto un V, tres 6a's, dos 6a+ i tres 6b's a vista, un 6b al flash i un altre 6b al segon intent. Jo ja ho firmava abans d'anar-hi! :)

Fotos properament...

Informatica per escaladors

Acabo de llegir el blog del Dani i vull donar la meva opinió. He intentat deixar un comentari però obtenia un error a cada intent, així que ho deixo com a post del meu blog.

Jo crec que tot això ha començat sent un granet de sorra que desafortunadament s'ha convertit en una muntanya.

Cada post que es publica a cada blog, queda emmagatzemat en un fitxer XML, tècnicament s'anomena RSS.
A no ser que en les opcions de configuració del vostre blog ho restringiu, s'està fent públic el contingut de cada post que heu realitzat. Això des de Blogspot es fa: Configuració -> Canal del lloc web -> Permetre fluxos d'actualització del blog.

Aquest arxiu RSS que generem automaticament per defecte, es pot visualitzar des de tots els lectors de feeds que existeixen, com Google Reader, Netvibes, etc... o des d'altres fonts de sindicació com les que comentes: Aumosta (és un agregador de blogs privat on hi ha els blogs que els Kutre's volen seguir) o l'"apanyo" del blogticulos, que no deixa de ser un agregador de feeds manual i rudimentari, però que fa molt bé la seva feina i va ser el pioner.
De fet, ara fa poc, 8a.nu permet als seus usuaris posar l'adreça del seu feed per mostrar les actualitzacions del seu blog dins la seva pàgina.

Jo de fet, utilitzo un lector de feeds, el Google Reader, per així, saltar directament i ràpida als continguts dels blogs, obviant dissenys, colors cridaners, músiques, enllaços externs, públicitats...
Quan vull deixar un comentari sí que entro al blog en qüestió.

La nostra responsabilitat com a autors, és decidir si volem generar un RSS complert, si el volem generar escurçat (de manera que si qui està llegint vol seguir-ho fent, ha d'accedir al blog de l'autor) o no generar-ne. Aquesta última opció crec que no ens beneficia com a autors a l'hora de que google ens indexi, però això ja són coses més tècniques. Les millors opcions, des del punt de vista tècnic, són mostrar el RSS escurçat o complert.
En conclusió, si un no vol que un tercer generi benefici del seu contingut, s'ha de restringir el RSS. La restricció corre a càrrec vostre! Que la desconeixença no us faci creure que us estan utilitzant.

És per això que blogsdeescaldada.com no està fent cap acte il·legal, senzillament mostra el què la gent permet que es publiqui.
Em sorprèn Dani, que tot i que fa més d'un any que blogsdeescalada funciona, no ha estat fins ara que té la possibilitat d'una PETITA recompensa econòmica (per no arribar a recuperar la inversió feta en allotjament i domini), de la qual me n'alegro (i molt!), no s'hagi fet públic aquest escrit, al igual que la campanya de desprestigi que s'ha iniciat als comentaris de molts blogs.
Potser molts no us enrecordeu o ho desconeixeu, però el B2EC també va tenir una petita font d'ingressos els primers mesos de gestació.

Blogsdeescalada és una eina al servei de tots i en cap moment s'apropia del contingut de cap blog.

Tal i com dius, Dani, que cadascú faci el què vulgui. Tenir la informació és l'important.

El poca-pila d'Ogassa

A l'endemà de la retrobada amb els estadencs, vem anar tots a fer esportiva a Ogassa.

Ogassa m'agrada molt, és un sector ideal per l'hivern amb vies de continuïtat amb canto decent (fins a 6b -que no he provat res més dur-). El problema d'aquell dia va ser que venia en molt baixa forma, i on el cap tirava, el cos no responia. Vaig dedicar-me a fer més vida social que penjar-me a la paret.

Tot i així alguna cosa vaig provar. Vam començar amb un 6a anomenat Per sika akàs. M'hi poso a vista i a mitja via no veig clar el pas, el provo recte per la linia de xapes i la mala caiguda sobre repisa em fa desistir. Després em dirien que hi ha uns cantos més a la dreta i la via sortia bastant més fàcil. Què hi farem...

Mentalment aquest fiasco m'ha deixat tocat i anem amb l'Albert a fer algo més fàcil. Ens posem amb la Niu de falcons, una via de V o V+ amb caràcter alpí, amb bons alejes però sempre amb bon cantell. Va bé per recuperar les sensacions.

Com que la gent diu que és fàcil, anem a per la King Kong, de 6b a les ressenyes però a mi m'ha semblat 6a/+, encadeno amb les cintes posades després de veure varis companys fent-la bastant sueltos. Baixo bastant inflat!

Paro una mica per ganyipar i fer vida social. Al cap d'una estona em poso amb la última via que escalaria aquell dia i és que tinc la pila sota mínims: Churrimangui. Un 6a bonic però amb un aleje a mitja via que em fa vibrar una mica i m'acabo petant intentant buscar un canto còmode per xapar ( a tots la mà se m'obria). Xapo agafat de la cinta, reposo i acabo la via.

Abans de marxar, asseguro a l'Albert a una de les vies que més m'agrada d'aquesta escola, Els Ulls de la Gemma. Un 6a preciós que recomano a tothom!