16.2.09

Cantal, pringada monumental

Després de la meva estrena amb la Husky de Boí, em van fer una oferta que no vaig saber rebutjar. El Mimo i el Marcel, pujaven tot un cap de setmana a Cantal amb una colla de gent de la FEEC.

Sortíem el divendres vespre des del Vallès i no arribàrem fins la matinada, i és que el poble de Le Claux (on hi ha la Gîte d'etape du Puy Mary), cau a pendre pel cool.
Passat l'aqüeducte de Millau va començar a nevar, més endavant ja trobavem gruixos considerables a banda i banda de l'autovia i la carretera final ja estava bastant nevada.
Sort que el Marcel és un home previsor: duia neumàtics de contacte i molts rallies a l'esquena.

Arribant a Le Claux

Total, que ens fotem a clapar a les 3.

A les 7 ens serveixen un bon esmorzar, és el més aviat que vem aconseguir, i tot seguit enfilem cap a Coll du Serre on deixem els cotxes i començem l'aproximació.

Aproximació a les cascades. Primer per pista de fons, després per un bosc.

Nevant, amb vent, fred i un bon tou de neu (i un servidor sense polaines), arribem al peu de les cascades (1h aprox). Llàstima del dia tapat que feia, pq aquella paret i aquelles cascades deuen fer goig amb una bona méteo.


Vistes de les cascades des de la gîte

La gent es va dividint en grups i per cascades, amb el Dani i el Marcel anem seguint fins que en trobem una que sembla més assequible i amb millors condicions que les anteriors. A part té una coveta a peu de via que ens permet estar una mica més arraserats del vent i de la neu que segueix caient.

  • Vie du glaçon, II/3+ 95m
Per casualitats de la vida, hem anat a espetegar amb una de les vies més fàcils de la paret (i nosaltres encantats!).
Primer comença el Mimo, assegurat per mi.


En Mimo al 1r llarg

Però arribat a un punt on el gel granizat fa por, decideix que ja en té prou i el baixo amb compte. Tot seguit s'hi posa el Marcel i ara qui assegura és el Dani, així de mentres faig pràctiques d'avalakovs i de posar cargols de gel a peu de via.
Al cap d'una estona, el Marcel ha arribat a la R1 (dos parabolts a la roca) i ens comença a assegurar.

Primer puja el Dani i jo a darrera. No para de nevar i la rasca és considerable (-10º C), em cau algun pedrot de gel a la cara (això em passa per mirar amunt quan no toca) i em deixa el llavi una mica inflat.
El gel és bastant dolent, se m'enfonsa la fulla fins al mànec i no parlem dels cramponassos! En alguns passos semblava que em fabriqués graons! Al anar treient els cargols, el que hi ha a dins sembla un granizat de llimona... glups!
Qui em mana a mi posar-me en aquests fregaos ?!¿ Això em fa posar-me una mica nerviós i pregunto que què tal la reunió. Al saber la resposta escalo menys tens.

L'altre factor afegit era el fred... i és que als ultims trams, se m'escapaven els piolets, al fer la picada, de la nul·la sensibilitat que tenia a les mans!


Jo ben arrebossat arribant a la R1

Arribats tots a la R1, ens plantejem si seguir o no. Veient que el següent llarg només tenia un petit ressalt de 3 o 4 metres i despres perdia continuïtat, i veient el fred que fotia; decidim que el millor és anar avall, que aquest fred ja el passarem a Patagònia i que ja hem pringat prou avui.

Al ser una R força estreta, a mi em despenjen i després ells munten el ràppel. Sort, la meva! Perquè al baixar em torna la sensibilitat a les mans i als dits!
Buff quin mal! Pensava que se'm cremaven, o se'm gelaven, o se'm desfeien, o ves a saber què! Ja feia molts anys que no sentia aquesta sensació i la memòria m'enganyava dient-me que era dur però no n'hi havia per tant... i una merda! Carda un mal de collons!

Al arribar a baix, el dolor va disminuïnt i alguns dels companys de la FEEC que s'han retirat de les altres cascades i ens han oKupat la cova, m'ofereixen un got de tè calentó que em senta de meravella. Nota mental: comprar-me un termo

Ens comenten que som els únics que hem triomfat, i és que el màxim que ha fet la gent han estat 10m de cascada per destrepar-la i marxar cap a la Gîte.

Si les condicions són les que són... no hi podem fer més així que ens retirem nosaltres també.
A la gîte parlem de tot i de res, juguem a cartes, ens dutxem i ens fotem un bon tiberi per sopar. Amb una fusta de formatges de la zona tamany XXL. Boníssim tot!

A l'endemà repetim el ritual de l'esmorzar a les 7 i decidim provar sort a un altre sector: Pont Rouge.

Només passat el Col du Serre, amb algun que altre percanç per una de les furgos, agafem la carretera pertinent. Aquesta pertany a una altra comunitat de pagèsos i no han passat el llevaneus així que un cop tenim les furgos en mig del marrón, toca palejar com condemnats, empènyer i retirar-nos de nou a la gîte.

Maniobres i palejades...

Allà tothom decideix que ja en té prou i se'n van a dutxar, fer maletes, comprar formatges...
Però encara queden tres irreductibles gals que no llençen la tovallola, i cap a Pont Rouge que anem per l'altre carretera. Aquesta si que està en condicions! Vinga que encara farem algo de bo!

Anem fent km's i arribem a la zona. Cotxe amunt... cotxe avall... no trobem res. Arribem a una estació d'ski i veiem un francès que surt de fer una pala de neu poc inclinada amb piolets i crampons. Li preguntem si coneix la zona de Pont Rouge i no entenem res del que ens diu, cap dels tres sap francès!
Serem irreductíbles, però una mica bordegassos també! xD

Així que seguim investigant però no hi ha sort i al final optem per llençar la tovallola i tornar cap a casa, de camí parem a comprar algun formatge i per casualitats de la vida ens trobem amb els altres companys.

Així que tots pujem a les furgonetes i cotxes, i cap a Catalunya falta gent! Que dur és l'alpinisme!

Resumint: 1300km per escalar 40m de gel-granisat. No hase falta que me dises nada más

10 comentaris:

marsi ha dit...

Ei Asterix!
ara entenc perquè desde que has tornat t'has tirat altre cop a la roca caliente i al polvo blanc (=magnesi!)... Mecagundena...akets alpinetis!

Lo Pep sembla el putu gusilus!

SEVIDE ha dit...

Benvingut al cruel però meravellós món de l'alpinisme. Hi ha dies que triumfes i dies que et fots la kilometrada, la gran patejada amb l'esquena carregada de trastos i... t'acabes menjant els mocs.
Ces't la vie... de l'alpiniste.

jclaramunt ha dit...

Estan bojos aquests alpinistes romans!!!
Les fotos ja fan venir fred...

Jaumegrimp ha dit...

Mala sort! però qui no s'arrisca...un altre cop l'encertareu, ja veuràs! una experiència més i a que estàven bons els formatges?

PGB ha dit...

marsi! panoramix!!! tant alt que sembles panoràmic! (buaaaa que dolent!)
Catalunya és la meca de la roca, man! Tot i així no he penjat els ferros encara! ;) A veure si faig més sortides, el problema és lligar-les per tots costats ;(

Sevide, què t'he de dir jo a tu d'aquest maravellós món? En fi, Serafí.... anar-hi anant fins que soni la flauta :P

josep, fred en fotia! T'ho asseguro! Un cop feta la retirada del primer dia, al cotxe marcava -8... imagina't sota la cascada!!

jaume, tu ho has dit! Qui no s'arrisca no pisca i els formatges tremendos! :D

Gatsaule ha dit...

Osti, Pere, aquest hivern has fet bones estrenes, esquí de muntanya, gel, alpinisme,..., no et pots queixar!

Ara que anar a França sense parlar francès..., bé cap comentari! I això que l'Empordà queda ben a prop!!

Mingo ha dit...

Quin freddddddddd només de veure les fotos. Jo el mateix que et diu el Jaume, qui no s'arrisca no menga formatge.
Salut i bon temps

Llorenç ha dit...

que fas fillet!!!!! on vas amb tanta neu!! que no es bona!!! amb la de roca que tenim i us aneu a maltractar pel gel!!!

indretsdescalada ha dit...

jejejejje deu ni do quin finde mes mogut que has tingut no? xD Segur que algun altre dia anirà millor ja veuràs, la muntanya és així ;)

Pekas ha dit...

jejeje.. que cierto es ... que duro es el alpinismo.. juerrrrrrrr...

Con lo bien que se está en la terracita con la cerveza .. un buen libro... el solecito...
:-)))))))

Cantal.. un lugar de "fruta madre"
... me encantó.. ;-)))