17.11.10

Informatica per escaladors

Acabo de llegir el blog del Dani i vull donar la meva opinió. He intentat deixar un comentari però obtenia un error a cada intent, així que ho deixo com a post del meu blog.

Jo crec que tot això ha començat sent un granet de sorra que desafortunadament s'ha convertit en una muntanya.

Cada post que es publica a cada blog, queda emmagatzemat en un fitxer XML, tècnicament s'anomena RSS.
A no ser que en les opcions de configuració del vostre blog ho restringiu, s'està fent públic el contingut de cada post que heu realitzat. Això des de Blogspot es fa: Configuració -> Canal del lloc web -> Permetre fluxos d'actualització del blog.

Aquest arxiu RSS que generem automaticament per defecte, es pot visualitzar des de tots els lectors de feeds que existeixen, com Google Reader, Netvibes, etc... o des d'altres fonts de sindicació com les que comentes: Aumosta (és un agregador de blogs privat on hi ha els blogs que els Kutre's volen seguir) o l'"apanyo" del blogticulos, que no deixa de ser un agregador de feeds manual i rudimentari, però que fa molt bé la seva feina i va ser el pioner.
De fet, ara fa poc, 8a.nu permet als seus usuaris posar l'adreça del seu feed per mostrar les actualitzacions del seu blog dins la seva pàgina.

Jo de fet, utilitzo un lector de feeds, el Google Reader, per així, saltar directament i ràpida als continguts dels blogs, obviant dissenys, colors cridaners, músiques, enllaços externs, públicitats...
Quan vull deixar un comentari sí que entro al blog en qüestió.

La nostra responsabilitat com a autors, és decidir si volem generar un RSS complert, si el volem generar escurçat (de manera que si qui està llegint vol seguir-ho fent, ha d'accedir al blog de l'autor) o no generar-ne. Aquesta última opció crec que no ens beneficia com a autors a l'hora de que google ens indexi, però això ja són coses més tècniques. Les millors opcions, des del punt de vista tècnic, són mostrar el RSS escurçat o complert.
En conclusió, si un no vol que un tercer generi benefici del seu contingut, s'ha de restringir el RSS. La restricció corre a càrrec vostre! Que la desconeixença no us faci creure que us estan utilitzant.

És per això que blogsdeescaldada.com no està fent cap acte il·legal, senzillament mostra el què la gent permet que es publiqui.
Em sorprèn Dani, que tot i que fa més d'un any que blogsdeescalada funciona, no ha estat fins ara que té la possibilitat d'una PETITA recompensa econòmica (per no arribar a recuperar la inversió feta en allotjament i domini), de la qual me n'alegro (i molt!), no s'hagi fet públic aquest escrit, al igual que la campanya de desprestigi que s'ha iniciat als comentaris de molts blogs.
Potser molts no us enrecordeu o ho desconeixeu, però el B2EC també va tenir una petita font d'ingressos els primers mesos de gestació.

Blogsdeescalada és una eina al servei de tots i en cap moment s'apropia del contingut de cap blog.

Tal i com dius, Dani, que cadascú faci el què vulgui. Tenir la informació és l'important.

15.11.10

El poca-pila d'Ogassa

A l'endemà de la retrobada amb els estadencs, vem anar tots a fer esportiva a Ogassa.

Ogassa m'agrada molt, és un sector ideal per l'hivern amb vies de continuïtat amb canto decent (fins a 6b -que no he provat res més dur-). El problema d'aquell dia va ser que venia en molt baixa forma, i on el cap tirava, el cos no responia. Vaig dedicar-me a fer més vida social que penjar-me a la paret.

Tot i així alguna cosa vaig provar. Vam començar amb un 6a anomenat Per sika akàs. M'hi poso a vista i a mitja via no veig clar el pas, el provo recte per la linia de xapes i la mala caiguda sobre repisa em fa desistir. Després em dirien que hi ha uns cantos més a la dreta i la via sortia bastant més fàcil. Què hi farem...

Mentalment aquest fiasco m'ha deixat tocat i anem amb l'Albert a fer algo més fàcil. Ens posem amb la Niu de falcons, una via de V o V+ amb caràcter alpí, amb bons alejes però sempre amb bon cantell. Va bé per recuperar les sensacions.

Com que la gent diu que és fàcil, anem a per la King Kong, de 6b a les ressenyes però a mi m'ha semblat 6a/+, encadeno amb les cintes posades després de veure varis companys fent-la bastant sueltos. Baixo bastant inflat!

Paro una mica per ganyipar i fer vida social. Al cap d'una estona em poso amb la última via que escalaria aquell dia i és que tinc la pila sota mínims: Churrimangui. Un 6a bonic però amb un aleje a mitja via que em fa vibrar una mica i m'acabo petant intentant buscar un canto còmode per xapar ( a tots la mà se m'obria). Xapo agafat de la cinta, reposo i acabo la via.

Abans de marxar, asseguro a l'Albert a una de les vies que més m'agrada d'aquesta escola, Els Ulls de la Gemma. Un 6a preciós que recomano a tothom!

8.11.10

Stoc de Coc + Monges mascles a Malanyeu


El cap de setmana del 16 i 17 d'Octubre vam retrobar-nos els assistents a les Estades de joves alpinistes de la FEEC d'enguany al refugi de Coll de Merolla.

Amb en Noel i la Sandra, vam decidir quedar per Malanyeu per escalar-hi una mica abans d'anar cap al refugi a la tarda. Aquesta escalada va ser la primera després de la mossegada del gos i recordo la sensació de tenir la pell del voltant de la cicatriu molt fina i sensible amb el fregament de la roca.


La via ens va agradar molt als tres. La Sandra es va encarregar del primer llarg, un V amb un passet per acabar d'arribar a la reunió que em va agafar desentrenat.
El segon llarg va ser per mi (ja era la idea :P), recordo que em va costar horrors xapar les últimes cintes degut al pes i fregament de les cordes. És un llarg increiblement llarg (50m?), bo i bonic. El vaig disfrutar de principi a fi.
L'últim llarg, el de les Monges Mascles, va ser per en Noel. Jo me l'imaginava més curt i més senzillet que el 2n de la Stoc de coc, però a l'hora d'escalar-lo vaig trobar-lo molt semblant pel que fa a dificultat. Pel què fa a allargada déu n'hi do també, deu arribar als 40m.

La conclusió és que la via és molt bona. Fent la combinació de les Monges Mascles, queda una via molt homogènia en el V+ súper-recomanable! No us la perdeu i menys ara que és època Malanyeuenca ;)

Acabada la via i amb una trucada a la Lu per agilitzar la baixada, vem omplir un cistell de camagrocs i cap al refugi de Coll de Merolla a veure els companys, gaudir del sopar que ens va preparar en Pau i disfrutar de les fotos i videos de tothom.

5.11.10

Primera visita al Piteu

Aquest setembre, després de les múltiples lesions que he anat patint, vaig quedar amb l'Aleix per anar a fer rodatge a Montserrat.
El lloc escollit va ser El Piteu. A priori motivat pels comentaris que he anat llegint de que el grau era molt suau. En el fons tenia ganes de pujar-me la moral ;)

Al grà, no vem fer gaires vies perquè ens hi vam posar tard i haviem de plegar d'hora, el Barça és el Barça:

Vam començar amb la Niña Bonita, un V que sembla més fàcil des de sota. Placa tècnica (gairebé d'adherència) amb un passet per xapar la reunió que et posa les piles. Em va semblar dificil i a l'Alba li va costar també lo seu.

La següent ja va ser un V+, la Via Gra. Carai amb els cinquens-sup del Piteu, però aqui no deien que regalaven el grau?! O sóc jo que estic fluix? Pas intens a meitat de via i una tibadeta per superar un bombet abans d'arribar a la R. La linia no m'ha desagradat, està prou ben trobada.

Seguim amb la progressió del grau i passem a un 6a, la No me siento las yemas. Aquest ja em sembla més ben graduat i a part, la via és bastant bona. Ressegueix un esperó amb bon cantell i passos xulos, amb aleje final (però fàcil).

Bé, tot ha anat bé fins aquí, així que toca posar-nos amb la "famosa" Larry, el 6b+ del Piteu. Hem aprofitat que comparteix reunió amb la via anterior per deixar-hi les cintes posades. M'hi poso motivat a vista i sorprenentment encadeno. Té una entrada que resolc dinamicament, seguit d'un parell de passos llargs amb bon cantell. Aleshores hi ha un pas finet de dits que et deixa sota el bombo on cal encertar per on passar-lo. Amb prou feines li donaria 6b.

L'Aleix també triomfa en les mateixes vies alternant-nos el torn. L'Alba ha aprofitat per llegir més que escalar i jo vaig tornar a casa motivat. Llàstima que la motivació va durar poc degut a la mossegada que em va cardar un gos a la mà i me la va deixar inservible per trepar durant 3 setmanes més... per sort ja hem tornat a trepar i em sento amb motivació de tornar a fer alguna piada al blog ;)

5.8.10

Dent d'Orlu, A bisto de nas

El pont de Sant Joan vem agafar amb el Serra i cap a la Cerdanya, amb la idea d'escalar a la Dent d'Orlú, però amb cap objectiu clar en ment. A mi tant em feia escalar a la cara Est com a la llarga cara Nord.
Finalment, els nostres horaris alpinístics ens van condicionar i vam acabar a la "curta" cara Est.

Amb les ressenyes del CAF Montagnards Ariégeois en mà, és fàcil arribar tant al pàrking com al peu de les vies.


La primera pujada ens fa suar... quina calor! Per sort, quan ens acabem posant a la via, només patim els 3 o 4 primers llargs al sol, la resta de la via la fem a l'ombra i una jaqueteta ens va anar la mar de bé.

La A Bisto de Nas és de les vies fàcils de la cara Est però que et fa escalar entre seguros (com totes les vies, vaja). Bàsicament tot són llargs d'adherència mantinguts en el V/+ grau trencats per petits esperons o diedres, que són molt divertits de fer. Llàstima que a la part superior, hi ha algun llarg que atravessa alguna zona plena de terra i verdura. Tot i això, el recorregut sempre mira de buscar les millors plaques per sortir a dalt de la cresta.

Després dels dos primers llargs, una mica de tràmit, destaca el tercer llarg.


On després d'uns passets durets d'adherència (si no els encares bé) -millor per la dreta de les xapes-, comença el festival de canto primer per una mena d'esperó i després per una placa vertical.
El quart llarg també dóna una mica de dificultat als baixets. És un esperonet més tècnic on t'has de passar a la dreta, no saps ben bé quan, per anar cap a uns diedres.


Jo amb la meva embergadura no vaig tenir gaires problemes.
El cinquè llarg surt per un diedre on vaig col·locar algun àlien per minimitzar l'efecte psicològic.


De seguida se'n va cap a la dreta per arribar al que seria el llarg potser més dur, el sisè. On hi ha una petita travessia a dretes cap a una mena de berruga. A la trave hi ha algun pas més delicat que els altres, que també ens va sortir sense gaires complicacions.


El setè llarg, és el que passa pel mig de les herbotes. Just després de trepitjar terra i herbes has de fer un passet d'adherència una mica forçat (amb una mica de canto a l'esquerra). Després d'aquest pas s'agafen preses més grosses, es passa un petit desplomet i reunió.
Els tres llargs següents són bastant semblants i ràpids de fer. Es poden fer bé a l'ensamble tot i que nosaltres vam fer-ho a llargs.


Allà s'acaba la via tot i que encara no ens desencordem. Seguim la cresta cap al cim amb algun passet de III fins a trobar una instal·lació de ràppel, on ens reunim.


Allà, ja desencordats i amb bambes acabem d'arribar al cim. En total, diria que vem tardar unes 6h.


Piquem una mica i cap avall, amb les cames ben cansades, que encara arribarem amb sol al cotxe.

23.6.10

Cerdà-Riera a l'Agulla de l'Arbret

Aquest passat dissabte, tot i intentar buscar amb qui anar a escalar acabo desistint i me'l passo fent dissabte, valgui la redundància. Diumenge ho tinc malament per escalar tot el dia ja que el meu germà celebra el quart de segle i tenim dinar familiar. Quedo amb l'Ivan ben d'hora i ens n'anem cap a Agulles.

Saca Gran, Arbret, Bessones...

Ell fa temps que no fa cap via de més d'un llarg i jo no vull apretar gens, així que ens n'anem d'excursió a l'agulla de l'Arbret per fer l'Aresta Brucs y lo que surja. Un cop som al Coll de les Portelles decidim anar pel camí llarg, cap a la Saca Gran remuntant/destrepant alguna canal i algun tram amb cordes fixes. D'allà fins l'agulla de l'arbret, ja només són 5 minuts seguint les marques vermelles.

L'Arbret

Començo jo, només cal anar navegant entre còdols. Les 5 o 6 assegurançes que hi ha (spits i parabolts) estàn on fan falta. Reunió en la característica bauma.

El segon llarg l'enceta l'Ivan, sortint per l'esquerra de la bauma i tornant a navegar entre còdols, primer més vertical fins que es va ajaient arribant a la reunió. Ens podem saltar una reunió antiga d'un spit amb eslabó de cadena i parabolt amb xapa i seguir fins al replà, on al costat d'un arbust, hi ha una reunió més nova i còmode.

L'Ivan a la 2na reunió, amb bones vistes de les Bessones i la Miranda de les Bohïgues

El tercer llarg és una grimpadeta fàcil sense cap assegurança fins l'arbret. Aprofito un parell de còdols per entaforar-hi un tascó mitjà, ja que els porto, que queda a caldo. Al costat de l'arbret hi ha dos bolts on farem reunió.

Jo arribant al cim

Ens donem 15m de corda cada un i acabem de pujar al cim de l'agulla. Quines vistes :) Xerrem i gaudim del moment.

Per baixar, podem fer un rappel per la cara est des d'una instalació de cadena amb anella entre el cim i l'arbret o bé rappelar la via en dos ràppels: el primer des de l'arbret a la R1 i el segon fins a terra.
Com que estem sols a la agulla i estem del plan romàntic-love-climber, baixem pel bell mig de l'agulla.

Unes vistes increïbles

Per tornar, acabem l'excursió circular fins al refugi i d'allà de nou a Can Massana.
La veritat és que hem anat lents i haguéssim pogut aprofitar i fer alguna altra via, però estem de reentrè... poc a poc :)

22.6.10

Sant tornem-hi: Maya a la paret Oest del Cap de Mort

La setmana passada ja m'enfilava per les parets.
Ja feia un mes i una setmana que feia repòs, que no escalava. Al principi ho duia fatal, pensant en lo gafe i cafre que sóc. Cada estiu igual, que si no és el colze és un turmell i sinó un dit... merda!

A partir de la 2na setmana, vaig canviar els hàbits dels caps de setmana i vaig recuperar sortides nocturnes amb els amics. Entre això, la Patum, concerts i sopars amb els de la feina, vaig anar fent més suportables els caps de setmana, però ja tocava posar-s'hi de nou.

La Mola entre sol, núvols i boira...

Dijous, després d'intentar-ho el dilluns, el dimarts i el dimecres... aconsegueixo fer cordada amb un altre blogger, l'Elliotnnes. És un altre romàntic de Sant Llorenç, com jo.
Com que tot just m'estic testejant el dit, em fa por anar a tibar de regletes o de cantos, i li proposo anar a fer el clàssic per la zona del Cap de mort. Pensava en l'Anglada-Guillamón a l'Esquirol combinada amb alguna del Burret, però em va venir al cap una altra via de 2 llargs a la Paret Oest del Cap de Mort, la Maya.

Jose Manuel al principi del L1

Malgrat en Jose Manuel no ha fet mai cap via llarga, algun dia hauria de ser el primer dia! Així que la Maya (o 2na sense monitor, com també es coneix) amb 2 llargs, completament equipada (restaurada amb parabolts), grau fàcil i zero compromís era un bon lloc on estrenar-se.

La via està dividida en dos llargs, clarament diferenciats per la qualitat de la roca, com a tot Sant Llorenç.
El primer llarg em toca a mi. Té un inici dur, que m'enganxa fred. La roca està una mica humida de les plujes de principi de setmana, així que faig la força justa a cada còdol i intento col·locar-me tant bé de peus com puc per tal de no enviar res avall. Per sort els parabolts estàn força a prop i els passos més fins els fas ben protegit.

Superant el primer pas de la via

Podriem dir que és una escalada bastant tècnica, amb poques preses de mans però prou tombat com per anar pujant a base de peus. La topo marca V. Un V bastant apretat.
Just abans d'arribar a la 1ra R hi ha un pas complicat, però miran-t'ho bé, surten les preses i ja s'arriba per terreny més senzill a la reunió.

Primera reunió, en una repisa molt còmode

En Jose Manuel recupera el llarg sense cap mena de problema, comentant com de tècnica és l'escalada. Arribat a la reunió canviem cap de cordada, li refresco com ha de muntar la següent reunió i cap amunt.

Elliotnnes recuperant el primer llarg

Aquí la roca fa el típic canvi on penses... perquè no tot Sant Llorenç és aixi?! Sortida de la reunió molt vertical amb grans cantells i de seguida ja torna a tombar i les preses tornen a ser més romes. La reunió es troba just passat l'últim ressalt, al costat de la reunió antiga.

Se'm nota a la cara, necessitava escalar! :D

Baixem per la canal de les Gaites, ha estat una tarda ben aprofitada :)

Fi d'una via, inici d'una amistat

18.6.10

Crack a Mont-ral

Fa un mes, el 15 de maig, vaig anar amb l'Enrique a escalar a Mont-ral.

Jo tenia molts projectes en ment. De fet, masses per fer-los en un dia! Des de finiquitar les vies de l'Arrepenjada, a provar algun dels bons i llargs sisens del Riu i com no, fotre-li un intent a la Calypso. Em feia molta il·lusió i em veia capaç d'encadenar-la en un parell o tres intents.

Arribant al sector El riu

Arribem al parking i en comptes de baixar cap al sector Terra Negra pel camí típic, proposo de baixar cap al Riu, per l'altre camí. En 10 minuts ets a peu de via per un camí molt planer.

  • Jolly Jumper, 6a. Una via cinc estrelles d'escalada en diedre. Més difícil a la part inferior i a mesura que vas pujant, la placa de la dreta va donant més cantos. Llarga com un dia sense pà. Surt a vista però no amb tanta soltura com m'hagués agradat, a Mont-ral el grau va car.

Enrique a Jolly Jumper

Quan en baixo, el vent que bufava pel peu de via ha refredat molt a l'Enrique que al posar-s'hi no té sensibilitat a les mans i s'ha de penjar, al cap de poc ja està més recuperat i tira amunt sense més problemes.

Al peu de via segueix fent vent, i li proposo que aprofitant que ja està escalfat, que faci ell de primer la següent via.

  • Gos Salvatge, 6b. L'Enrique la munta amb un parell de parades. Arriba el meu torn i vaig fent, hi ha algun passet amb canto bastant petit i pocs peus, la distància entre les xapes tampoc ajuda a fer els passos amb tranquilitat però tot i així em planto a 2 xapes de la reunió. Malhauradament no arribo a la role ja que em baixo d'aquell punt...

Enrique al primer crux de Gos Salvatge

...allà hi torna a haver un passet per agafar una fissura, i ja sortir en diedre fins a la reunió. Però just fent el moviment per anar a buscar la fissura sento un CRACK. Primer penso que he trencat un trosset de roca de la regleta on tenia la mà dreta, però al agafar la seguent presa, una fiblada al dit anular em fa deixar-la anar de cop i demanar-li a l'Enrique que em baixi.

Mengem una mica, l'Enrique torna a pujar fins on he arribat jo en top-rope i acaba la via de nou.
Maleeixo la meva mala sort i canviem de sector, potser puc fer algo encara en top-rope...

Els Gegants

Passem pels Gegants i veiem l'Oriol, amb un company de la PxB, provant la Calypso. Xerrem una estona i seguim endavant, com a mínim li ensenyo una mica l'escola a l'Enrique.

Oriol a Calypso

Arribats a Terra Negra, aprofito que m'acabo de trencar per provar una via que mai havia escalat, i fins feia menys d'una hora, no m'atreia posar-m'hi.

  • Per la canalla, IV+. El primer bolt està una mica alt i el segon també està prou distanciat. T'obliga a fer un passet que tot i tenir molt canto i no estar mal protegit, em costa fer-lo. Un cop superada l'entrada, ens queden 3 o 4 xapes molt juntes en una placa amb canto d'escàndol.
Jo hagués ajuntat els bolts una mica més a la part inferior i els hagués distanciat a la part superior. No estic bé, el dit em fa mal i els IV+ em costen...
L'Enrique en canvi puja xiulant i corraborem que estic tocat. Ell vol fer encara alguna via més abans de marxar, com a mínim per aprofitar el viatge.

Enrique a Jolly Jumper

  • Peus negres, V+. La guia de rockfax diu que si pots evitar fer diedre, potser la fas de 6a. Però és absurd que a 40 cm tinguis el diedre i no l'utilitzis, a banda que només utilitzant la placa, com a 6a no quadra. L'Enrique encadena i jo pujo en top-rope. Almenys escalant en diedre no castigo tant el dit.
Al baixar aprofito com un putilla i faig la via del costat en top-rope.

  • I fumats, 6a. Vale que no tenia el dit en condicions però això no és V+ ni de conya. Entre que hi ha sobamenta i que els passos tampoc tenen tant canto, em penjo arribant al final, on s'ha de tibar justament amb la mà que tinc xunga.
Comparant-la amb la Yes Fatu o Faiste, el 6a de la seva dreta, aquesta la trobo bastant més difícil. La Yes... és només d'un pas que si tens embergadura i trobes el canto, surt bé. La I fumats és sostinguda de principi a fi.

Acabant la via, desmuntem el xiringuito i cap al cotxe... quina mala pata :(

Bé, està clar que sóc un ànsies i hauria hagut de parar al moment i no escalar res més, però em fotia fer el viatge en và.

Ara fa un mes que no escalo. Em vaig esquerdar la politja A4 i al arquejar noto que les C2 i C3 em fan mal, tant per sota com per sobre del dit, suposo que la meva hiperlaxitud tampoc ajuda :\

2.6.10

Anglada-Guillamon a les Bagasses

Diumenge 2 de maig... ens fotem a dormir a l'estació d'Àger no sense abans fer un bon àpat amb en Dani, l'Anna, en Josep i la Mireia. Mentres ens adormim, arriba més gent. Alguns dormen en a les furgonetes i alguns aprofiten el cobert, on som, per ocupar el seu espai. Malhauradament, d'imbècils el món n'és plè i quan ja estavem en plè son arriben un parell d'energúmens que es foten a fotre crits, música, etc... Era ben bé per tornar-els-hi a l'endemà, mentre ells dormiem i nosaltres marxavem, però per la seva sort, natros som més educats.

En Josep i la Mireia anirien a provar sort a Montrebei i nosaltres, després de deliberar, optem per anar a Bagasses. Encara és d'hora i aprofitem per anar a esmorzar al Hotel de Terradets. Al tornar, encara no hi ha ningú a la paret.


Per mi, que era el primer cop que escalava a Terradets, em feia especial il·lusió fer-ho per la línia pionera de la paret, l'Anglada-Guillamon. Oberta al 1959!
La via, tot i anar pels llocs menys verticals de la paret, assoleix el cim per un recorregut molt llògic on és difícil perdre's tot i trobar-se majoritariament desequipada. A més, és una bona via per aprendre a navegar, catxarrejar, i posar-se en la ment dels aperturistes, ja que poca cosa hi trobarem.

Com que en Dani l'ha escalat varis cops, ens cedeix a mi i l'Anna el cap de cordada i per evitar molts canvis de corda, anirem fent 2 llargs cada ú.

Començo jo. El primer llarg és una senzilla trepada per una rampa per anar a buscar un diedre. Al sortir-ne d'aquest, una mica més enllà hi ha una reunió d'expansions. IV

El segon llarg és una passejada literal. S'ha de caminar per un jardinet fins a uns arbres. Malaguanyats peus de gat! Aquí, tiren el Dani i l'Anna tan bon punt arriben a la reunió.

El tercer llarg és un flanqueig d'esquerres per una repisa, ben bé de 60m (una mica més). Podem fer reunió a la primera sabina grossa que trobarem (amb un bagueto descolorit) o podem seguir flanquejant 5m més per arribar a una altra sabina, una mica més robusta, amb una expansió de reforç. Diria que van haver de sortir uns metres ensamblats per tal d'arribar-hi amb cordes de 60.
Hi ha un parell de burins només començar i la resta alguna sabina, algun tascó i algun alien. III+


Canvi de cap de corda, segueix l'Anna. Surt recte amunt per una placa molt fàcil en busca d'un gran arbre, allà podem fer reunió o seguir amunt, allargant el llarg, fins una repisa amb dos parabolts. IV-

El següent llarg de l'Anna ja té un xic més de dificultat, la sortida de la R és fàcil però una mica exposada. És tombadeta però hi ha poca presa de mà. De seguida s'arriba a una fissura -un pel sobada- que ens porta cap a la dreta on hi ha pitons de museu, i d'allà, amunt cap a una R de bolts amb unes bones vistes panoràmiques de la paret. Friends i àliens basicament. IV/+



Tornem a canviar caps de corda, em toca a mi un llarg curtet però molt bonic on s'escala per un diedre de llibre, a protegir amb friends mitjans. Quan s'acaba, cal caminar uns metres cap a l'esquerra per una feixeta fins situarnos a l'esquerra d'una linia de pitons. IV+


El següent llarg puja en tendència a l'esquerra fins arribar a una sabina on hi poso una baga ben llarga, llavors es flanqueja cap a la dreta. Hi ha dos bolts i també afegeixo una xapa recuperable a un vell cap de burí (tot amb cintes desplegables). Al sortir del flanqueig, toca escalar una placa/diedre assegurada amb pitons. Les preses no estàn molt sobades però no podriem dir que tenen un tacte òptim. Toca obrir la bossa de magnesi i sucar una mica els dits. Apreto una mica més les dents i entre pitons i algun friend-alien arribo a la R de dos bolts en una minirepisa a l'esquerra del diedre. V o més :P


Aquesta R és una mica incòmode per a cordades de 3, com que en Dani ha arribat l'últim, li proposem que escali algo de primer i cap problema. És un llarg xulo, primer amb un flanqueig de dretes i després d'una curta plaqueta fàcil, hi ha una xemeneia també molt senzilla però divertida. Reunió en un boix de la feixa. Ja quasi ho tenim! IV+


Toca caminar uns 100m cap a la dreta per la feixa fins situar-nos al peu del marcat diedre de sortida. Aprofitem que en Dani ve l'últim pq torni a enllaçar un parell de llargs. Aqui ja vem seguir les indicacions del mestre, no sabem si l'Anglada i en Guillamon van pujar pel diedre plè de vegetació o un xic a la dreta, com nosaltres, però com que la intuició ens duia per allà, cap allà que vam tirar.


En Dani va fer una tirada llarga de 70-75m, vem sortir a l'ensamble, per unes plaques un xic a la dreta del diedre. Recordo que hi havia un bolt en una primera placa i crec que la resta eren sabines i friends/tascons al gust. R en una sabina. IV


El penúltim llarg "original", li oferim a l'Anna, que em sembla que no li venia massa de gust però al final va accedir. Crec recordar que aquest llarg em va costar una mica més que l'anterior. És d'anar-s'ho mirant bé on colocar els seguros, majoritariament tascons i sabines llaçades. Parlant de tascons, ens en van caure alguns, si algú els troba i els vol tornar que deixi un comentari ;) La R es fa a peu del diedre de sortida en unes expansions velletes (spits?) unides amb una cadena però amb possibilitat de reforçar-ho. IV de mirar-s'ho.


Ara toca la guínda del pastís, el mític últim llarg de l'Anglada-Guillamon, aquell que molt poca gent fà per passar-se a la Vidal Farreny, sortosament em toca a mi! Yuhu!
Realment val la pena fer la via només per fer aquest llarg. Quina vista aquell parell!! Una manera rodona d'acabar aquesta genial via.

Primer sortim ben oberts de potes pel diedre-xemeneia de sobre la reunió on podrem posar algun friend a caldo. El millor és reservar-se el 3 i el 4 per més amunt o posar-los i un cop còmodes i havent fet el pas, substituïr-los per alguna peça mes petita. La roca no dona excessiva confiança però no vaig arrencar res. Acabat el diedre, arribem a una petita repisa on hi ha un pont de roca, a la nostra esquerra, no posat. Llavors toca flanquejar a l'esquerra cap a una baga blanca que marca on hi ha el pitó de sortida, en el flanqueig és on ens alegrarem d'haver carretejat durant tota la via els números 3 i 4 de camalot. Sense el 4 es pot passar però queda més exposat. Xapem el pitó i toca fer un pas de tibar-li per remuntar-se a la placa final, on hi ha un altre pitó i alguna sabineta que ens poden facilitar el pas. Sortim de la paret en tendència a l'esquerra fins un arbre on fem la ultima R. Per mi V/+.




Per baixar fem el descens de sempre de Bagasses: seguim el camí cap a la dreta, baixem uns trams per unes cadenes, fem un ràppel de 55m i seguim el camí, cap a la dreta, cap a la carretera on hi arribem ajudats d'una corda fixa amb nusos.



Bé, esperava no tardar a tornar a Terradets però just el dia abans de tornar-hi em vaig fotre enlaire una politja d'un dit de la mà dreta. Toca fer bondat unes setmanes :(

10.5.10

Ultimes dosis soliuenques

Aquest hivern quasi que no he passat per Solius. No ha estat fins ara a la Primavera que m'hi he deixat caure. Els dies han estat el 10 d'Abril i aquest passat dissabte 8 de Maig.

A l'Abril, tornant d'escalar pel matí a La Rocosa de Sant Feliu de Guíxols (un sector local amb un total de 14 vies), tornem a Solius amb l'Enrique. Allà hi ha la colla dels recauxutats que porten tot el dia manxant-li.

Però anem a pams, a la Rocosa vaig provar:

  • Els bessons, V+/6a. Via vertical, cantelluda i prou atlètica que et va inflant. Té un passet tonto al principi i un altre arribant a la R però està molt assegurada. Surt a vista i em decanto per 6a.
  • Eclipse, 6b/+. Diedre tècnic que et mena a una placa fina, tècnica i amb poca adherència. No veig un cantell enorme quan em quedaven 2 bolts per arribar a la R i em penjo. L'acabo de cinta a cinta. M'ha semblat un 6b dur. Sobretot els passos finals.
  • La Confiança, 6c?. Diuen que és una entrada de 6c amb cantells picats i que la resta és 6b suau. Provo la entrada però no hi ha manera, passos llargs de bidit a monodit i la roca no és tan adherent com m'agradaria. Passo de lesionar-me i passo a mode contemplatiu.
Faig un vol abans de marxar i veig les vies de grau més facil que estàn força deteriorades. Ja només en queden unes 10 en bon estat d'equipament, que és on hem estat. La majoria amb bon cantell però poca adherència. A destacar també algun boulder de la zona amb potencial.
L'hivern vinent hi tornarem a tatxar-ne alguna més :)

A lo que anavem, a Solius. Al arribar, tots els recauxutats marxen menys el Víctor. Fa calor així que ens n'anem cap a la cara Est de Rocaponça.

Escalfo amb Hotel Rich California, un 6a+ que l'anterior vegada m'havia costat bastant i avui resolc amb més facilitat. Al baixar poso les cintes a Trempera matinera, l'objectiu del dia. Un antic 6b+ recotat a 6c per trencament de preses.

A mesura que vaig baixant i posant les cintes, vaig provant els passos. Val, la última part controlada després d'un parell d'ullades. Segueixo baixant i em trobo el pas del monodit, provo agafant-lo amb la mà dreta però veig que em va millor amb l'esquerra, el moviment em surt més natural i em surt a la primera l'enllaç amb la part final.
Per mi, la part més difícil està en els passos d'abans d'agafar el monodit i en l'entrada. La proven l'Enrique i el Victor mentre la vaig matitzant... li faig un top-rope i me la deixo amb una parada. Al baixar tiro la corda avall, descanso 2 minuts o ni això, tinc la seqüència molt clara, em sé els 24 moviments que he de fer de memòria i a on he de posar tots els peus... quina sensació més estranya!

  • Trempera matinera, 6c. Arriba el moment i no fallo. Així que encadeno el meu primer 6c amb una sensació molt estranya, he flotat, quasi diria que no m'ha costat... com canvia una via quan la interioritzes i te la saps de memòria...
Abans d'acabar el dia, provo per variar la Basarda i curiosament, m'aguanto molt bé del bidit picat del 3r bolt, la pega és que hi vaig creuat en el primer intent que li faig i el power que em quedava era mínim, em penjo. L'acabo de muntar amb bona sensació de que el proper cop que la provi puc encadenar-la.

Per altra banda, aquest passat dissabte 8 de Maig vaig tornar-hi amb en Victor i l'Àlvar. A les 9 del matí ens trobem al pàrking i no hi ha ningú. Baixant de la Bisbal queien gotes però allà no plou. Jo tinc ganes de provar vies que no hagi fet mai i els proposo de baixar a la Sud de Roca Ponça.

  • Banyacroa girl, V+. Entrada difícil i molla, que em costa una relliscada. Xapo agafat de la cinta. Hi ha un parell de cantos que estàn plens d'aigua i no ho veig clar. Baixo. L'Àlvar la monta en un plis i el Víctor tampoc falla. Aprofito que el sol hi ha incidit i l'ha assecat una mica, els cantos tenen més tacte que abans i ara si que encadeno. És una via discontínua amb tot concentrat a l'entrada.
  • Tenaya, 6a+. L'Àlvar la torna a muntar, el Víctor diu que ja l'ha fet i que es reserva per després, jo encadeno a vista. Adherència durant quasi tota la via a destacar un pas a l'entrada i un altre a mitja via on s'ha d'apretar més. La part final va per roca una mica trencada i al despenjar-se, la corda roça molt amb un bloc sospitós. Estaria bé sanejar una mica aquesta part final o baixar la reunió.
Al acabar, trobem que la roca s'ha assecat molt amb el vent i el sol que fa i baixem a la part de baix, on s'han equipat vies noves. D'esquerra a dreta: Ziggy Stardust i les aranyes de Mart, 6c+. L'ucky o luck, 6b. Per Sant Jordi, V/+. Ringo star, 6c. Aires de cetaci, 7a. El freelance de goma cuita!, 6b+. A l'ombra dels Beatnics, 6b+. Surrealisme ramader, 6b. Ornitografia coetània, 6a+. Expulsats del cel, 6c+. Out of time man!, 6c. La prolongació de l'home és la pipa, 6b. Vivria, 6a+. Eternament jove, 6b/V (Aresta de 2 llargs exposats).

  • El freelance de goma cuita!, 6b+. Per variar, l'Àlvar ens la recomana i monta. En Víctor li fa un bon top-rope i jo l'encadeno al flash. Com enganya la via! des de sota sembla que tingui molts peus i que els passos siguin senzills però quan hi ets has de fotre unes apretades...! A destacar l'entrada atlètica, el flanqueig amb invertits on he hagut d'empotrar genoll esquerra i talonejar amb el peu dret, i la sortideta d'adherència sense mans. Al final de la via ja s'afluixa i dóna més canto... sort! Una via curta però intensa, molt recomanable!
  • Aires de cetaci, 7a. Aprofitem que comparteix reunió amb El Freelance i li fem un top-rope cada un. Està tot concentrat a l'entrada on crec, que assajant-la una mica, podria sortir. La resta de la via tampoc és fàcil, 6b (o més) d'adherencia, que com la seva via veïna, va posant-se cada cop més fàcil.
En Víctor i l'Àlvar han de marxar i jo aprofito que han arribat uns nois de La Selva i els hi demano si puc escalar amb ells, cosa que accepten (gràcies cracks!). Resulta que amb un d'ells, en Xevi, haviem coincidit al Cau del Duc. Escalem una via de 6b a la dreta del sector prou divertida:

  • La prolongació de l'home és la pipa, 6b. Afronta un diedre i un sostret amb força canto però que obliga a col·locar-se bé. Després de les apretades a les vies anteriors em sembla fàcil i tot!
L'encadenem els tres i per avui ja n'hem tingut prou. Ells s'en tornen a la cara Est de Roca Ponça on hi tenen uns amic provant la via dels Casals i jo me'n vaig cap a La Bisbal a dinar. Al final, ha estat un matí ben aprofitat!

7.5.10

Humitats a Perles

El passat dissabte 1 de maig, me'n vaig cap a Perles amb en Dani i l'Anna.
Arribo al pàrking al migdia, recuperant hores de son. Un post-it al parabrises del cotxe d'en Dani m'informa que són al Roc d'en Betriu. Cap allà que vaig!

Al arribar tenen muntat el clàssic diedre i els acompanyen dues amigues de l'Anna que s'estàn esbarallant amb uns sisens de més a la dreta.

  • Mirador, V+. Un bonic diedre que s'ha d'escalar. Igual de llarg que bonic. L'Anna la repeteix en top-rope per desmuntar-la.
  • Bloc suspès, 6a. En Dani l'encadena a vista i me la deixa amb les cintes a punt. Jo tampoc fallo tot i que té una entrada de mirar-s'ho una mica. Quina angúnia el bloc suspès! :P
  • Rostoll, 6b. En Dani segueix amb la motivació d'anar fent a vista però s'encalla en un punt i un ruixat fa acte de presència, s'escapa per la bloc suspès i al baixar el ruixat sembla que ha parat... així que aprofito jo i m'hi poso aprofitant que em canta la seqüència clau al baixar. Anant de primer no fallo i arribat als últims passos del desplom es fot a ploure fort! Argh, totes les adherències molles a dalt, no paro de sucar magnesi però no aconsegueixo eixugar res... li foto pit i collons i surto encara no sé com. Xapo la reunió i me l'enduc al flash + plovent! Això hauria de tenir doble mèrit! hehe
Desmunto corrents, ens aixuploguem una mica a fer el material i cap al cotxe i al bar. Aquest cop en comptes d'anar al Thaussà anem a La Societat, també de Nargó. L'Eva tenia torn de tarda i aprofitem i li fem companyia. Així a més, ens fa uns entrepans de truita amb ous de les seves gallines! Això si que és triomfar! ;)

A mitja tarda ens n'anem cap a Terradets on farem nit a l'estació d'Àger...

Primera afternoon session 2010 - Gelida

Al sortir de treballar ens trobem amb l'Albert, el Marc i el Xavi. Són les 18h i des de Sant Cugat, un dels sectors que ens queden més a prop (pagant el peatge de Martorell) és Gelida. Cap allà que enfilem i a tres quarts de set ja estem començant la primera via.

Foto d'Arxiu

Ja fa gairebé un any de l'última visita a l'escola, i no hi havia tornat. No per falta de ganes, sinó per lo agobiant que pot arribar a ser Gelida un cap de setmana. Sembla que a l'última hora de la tarda, entre setmana, s'hi està bé. A veure si anem repetint i vaig fent els deures pendents.

Mentre en Xavi i en Marc es queden a la paret principal per provar la via Xapes Negres (7a+ o 7b), amb l'Albert ens n'anem a la dreta del tot, que pel nostre grau hi estarem millor.

Avui, començaré jo totes les vies de primer posant-lis les cintes, ja que l'últim dia va començar l'Albert.

  • Núm 12, 6a+. El diedret de la figuera. Surt molt còmode fins que arribes a la barana de sota el diedre, allà costa una mica posar-s'hi ja que els peus que hi ha no són massa bons. Tot i així faig un moviment de contorsionista i aconsegueixo muntar-me al diedre. Un cop hi ets ja és molt fàcil fins la reunió. Surt a vista.
  • Núm 15, 6b. Segons l'arxiu del bloc, la vaig encadenar al flash+toprope al 2007! Recordava que la tenia encadenada i m'havia de treure l'espineta. El que passa, és que 2 anys i mig passen factura i és com si hagués escalat la via a vista... i sí, me l'enduc a la primera! :D
  • Núm 11, 6b. Motivat i veient que encara queda mitja horeta per les 9, em poso a la via. Entrada fineta, amb poca presa de mans i peus molt petits, alguns en adherència. Arribes a un canto plà i toca fer un moviment dur per arribar a un canto bo, allà no t'has d'encantar i has de col·locar-te bé de peus per seguir tirant amunt i xapar amb tranquilitat, un cop fet aquest penúltim xapatge ja et pots relaxar i arribar a la R per una placa tombada amb canto. A vista! :D
Carai, feia temps que no escalava vies d'esportiva tant fluïd ni sense preocupar-me d'on era l'última xapa. Molt bones sensacions!

14.4.10

Setmana Santa 2010 - Cahorros

El segon dia que teniem planificat d'escalada era per conèixer l'escola de Los Cahorros, situada a Monachil, al costat de Granada.

Trobar-ho és força senzill seguint les indicacions de la guia. Es pot optar per aparcar en un pàrking-mirador o seguir la pista que ens porta a les diferents villas i aparcar en algun dels petits llocs que hi ha per a tal. Al final d'aquesta pista hi ha un bar amb una àmplia zona de pàrking, però nosaltres ens el vam trobar tancat.

L'escola em va recordar a Sadernes però molt més agrest i salvatge. Hi ha sectors on el peu de via és una minça passarel·la d'apenes 1m d'amplada per on hi passa el camí. Altres sectors, en canvi, tenen peus de via més còmodes.

El sector Diabólico

Cahorros té fama de dur, ja que té el seu grau propi. A la guia ja t'adverteixen que els 7b de cahorros són 8a's. I així, fent una conversió ràpida... els V són 6a+, els V+ són 6b/+, els 6a's són 6c... i anar fent.
Veient el percal, optem per intentar trobar el sector Palomas. Que a la guia diu que és l'únic amb grau normal i variat: de V+ a 8a+ reals, amb predomini de vies al voltant del 6b.

El problema va ser trobar-ho, a la guia no queda molt ben explicat i no vem trobar la xemeneia que diu que s'ha de remontar per creuar el riu, i la segona opció (creuar el riu més endavant) tampoc era viable degut al cabal. Així que el segon dia d'escalada va convertir-se en un dia d'exploració i excursió, que tampoc està malament. Us deixo amb unes imatges:


Diferents perspectives de varis sectors de Cahorros

El sector Diabólico i la Cueva de las Palomas

El Puente Colgante i el camí d'accés, ja de tornada.