La gent es va dividint en grups i per cascades, amb el Dani i el Marcel anem seguint fins que en trobem una que sembla més assequible i amb millors condicions que les anteriors. A part té una coveta a peu de via que ens permet estar una mica més arraserats del vent i de la neu que segueix caient.
Per casualitats de la vida, hem anat a espetegar amb una de les vies més fàcils de la paret (i nosaltres encantats!).
Primer comença el Mimo, assegurat per mi.
En Mimo al 1r llarg
Però arribat a un punt on el
gel granizat fa por, decideix que ja en té prou i el baixo amb compte. Tot seguit s'hi posa el Marcel i ara qui assegura és el Dani, així de mentres faig pràctiques d'avalakovs i de posar cargols de gel a peu de via.
Al cap d'una estona, el Marcel ha arribat a la R1 (dos parabolts a la roca) i ens comença a assegurar.
Primer puja el Dani i jo a darrera. No para de nevar i la rasca és considerable (-10º C), em cau algun pedrot de gel a la cara (això em passa per mirar amunt quan no toca) i em deixa el llavi una mica inflat.
El gel és bastant dolent, se m'enfonsa la fulla fins al mànec i no parlem dels cramponassos! En alguns passos semblava que em fabriqués graons! Al anar treient els cargols, el que hi ha a dins sembla un granizat de llimona... glups!
Qui em mana a mi posar-me en aquests
fregaos ?!¿ Això em fa posar-me una mica nerviós i pregunto que què tal la reunió. Al saber la resposta escalo menys tens.
L'altre factor afegit era el fred... i és que als ultims trams, se m'escapaven els piolets, al fer la picada, de la nul·la sensibilitat que tenia a les mans!
Jo ben arrebossat arribant a la R1
Arribats tots a la R1, ens plantejem si seguir o no. Veient que el següent llarg només tenia un petit ressalt de 3 o 4 metres i despres perdia continuïtat, i veient el fred que fotia; decidim que el millor és anar avall, que aquest fred ja el passarem a Patagònia i que ja hem pringat prou avui.
Al ser una R força estreta, a mi em despenjen i després ells munten el ràppel. Sort, la meva! Perquè al baixar em torna la sensibilitat a les mans i als dits!
Buff quin mal! Pensava que se'm cremaven, o se'm gelaven, o se'm desfeien, o ves a saber què! Ja feia molts anys que no sentia aquesta sensació i la memòria m'enganyava dient-me que era dur però no n'hi havia per tant... i una merda! Carda un mal de collons!
Al arribar a baix, el dolor va disminuïnt i alguns dels companys de la FEEC que s'han retirat de les altres cascades i ens han oKupat la cova, m'ofereixen un got de tè calentó que em senta de meravella.
Nota mental: comprar-me un termoEns comenten que
som els únics que hem triomfat, i és que el màxim que ha fet la gent han estat 10m de cascada per destrepar-la i marxar cap a la Gîte.
Si les condicions són les que són... no hi podem fer més així que ens retirem nosaltres també.
A la gîte parlem de tot i de res, juguem a cartes, ens dutxem i ens fotem un bon tiberi per sopar. Amb una fusta de formatges de la zona tamany XXL. Boníssim tot!
A l'endemà repetim el ritual de l'esmorzar a les 7 i decidim provar sort a un altre sector:
Pont Rouge.
Només passat el Col du Serre, amb algun que altre percanç per una de les furgos, agafem la carretera pertinent. Aquesta pertany a una altra comunitat de pagèsos i no han passat el llevaneus així que un cop tenim les furgos en mig del marrón, toca palejar com condemnats, empènyer i retirar-nos de nou a la gîte.
Allà tothom decideix que ja en té prou i se'n van a dutxar, fer maletes, comprar formatges...
Però encara queden tres irreductibles gals que no llençen la tovallola, i cap a Pont Rouge que anem per l'altre carretera. Aquesta si que està en condicions! Vinga que encara farem algo de bo!
Anem fent km's i arribem a la zona. Cotxe amunt... cotxe avall... no trobem res. Arribem a una estació d'ski i veiem un francès que surt de fer una pala de neu poc inclinada amb piolets i crampons. Li preguntem si coneix la zona de Pont Rouge i no entenem res del que ens diu, cap dels tres sap francès!
Serem irreductíbles, però una mica bordegassos també! xD
Així que seguim investigant però no hi ha sort i al final optem per llençar la tovallola i tornar cap a casa, de camí parem a comprar algun formatge i per casualitats de la vida ens trobem amb els altres companys.
Així que tots pujem a les furgonetes i cotxes, i cap a Catalunya falta gent!
Que dur és l'alpinisme!Resumint: 1300km per escalar 40m de gel-granisat.
No hase falta que me dises nada más
