8.11.10

Stoc de Coc + Monges mascles a Malanyeu


El cap de setmana del 16 i 17 d'Octubre vam retrobar-nos els assistents a les Estades de joves alpinistes de la FEEC d'enguany al refugi de Coll de Merolla.

Amb en Noel i la Sandra, vam decidir quedar per Malanyeu per escalar-hi una mica abans d'anar cap al refugi a la tarda. Aquesta escalada va ser la primera després de la mossegada del gos i recordo la sensació de tenir la pell del voltant de la cicatriu molt fina i sensible amb el fregament de la roca.


La via ens va agradar molt als tres. La Sandra es va encarregar del primer llarg, un V amb un passet per acabar d'arribar a la reunió que em va agafar desentrenat.
El segon llarg va ser per mi (ja era la idea :P), recordo que em va costar horrors xapar les últimes cintes degut al pes i fregament de les cordes. És un llarg increiblement llarg (50m?), bo i bonic. El vaig disfrutar de principi a fi.
L'últim llarg, el de les Monges Mascles, va ser per en Noel. Jo me l'imaginava més curt i més senzillet que el 2n de la Stoc de coc, però a l'hora d'escalar-lo vaig trobar-lo molt semblant pel que fa a dificultat. Pel què fa a allargada déu n'hi do també, deu arribar als 40m.

La conclusió és que la via és molt bona. Fent la combinació de les Monges Mascles, queda una via molt homogènia en el V+ súper-recomanable! No us la perdeu i menys ara que és època Malanyeuenca ;)

Acabada la via i amb una trucada a la Lu per agilitzar la baixada, vem omplir un cistell de camagrocs i cap al refugi de Coll de Merolla a veure els companys, gaudir del sopar que ens va preparar en Pau i disfrutar de les fotos i videos de tothom.

5.11.10

Primera visita al Piteu

Aquest setembre, després de les múltiples lesions que he anat patint, vaig quedar amb l'Aleix per anar a fer rodatge a Montserrat.
El lloc escollit va ser El Piteu. A priori motivat pels comentaris que he anat llegint de que el grau era molt suau. En el fons tenia ganes de pujar-me la moral ;)

Al grà, no vem fer gaires vies perquè ens hi vam posar tard i haviem de plegar d'hora, el Barça és el Barça:

Vam començar amb la Niña Bonita, un V que sembla més fàcil des de sota. Placa tècnica (gairebé d'adherència) amb un passet per xapar la reunió que et posa les piles. Em va semblar dificil i a l'Alba li va costar també lo seu.

La següent ja va ser un V+, la Via Gra. Carai amb els cinquens-sup del Piteu, però aqui no deien que regalaven el grau?! O sóc jo que estic fluix? Pas intens a meitat de via i una tibadeta per superar un bombet abans d'arribar a la R. La linia no m'ha desagradat, està prou ben trobada.

Seguim amb la progressió del grau i passem a un 6a, la No me siento las yemas. Aquest ja em sembla més ben graduat i a part, la via és bastant bona. Ressegueix un esperó amb bon cantell i passos xulos, amb aleje final (però fàcil).

Bé, tot ha anat bé fins aquí, així que toca posar-nos amb la "famosa" Larry, el 6b+ del Piteu. Hem aprofitat que comparteix reunió amb la via anterior per deixar-hi les cintes posades. M'hi poso motivat a vista i sorprenentment encadeno. Té una entrada que resolc dinamicament, seguit d'un parell de passos llargs amb bon cantell. Aleshores hi ha un pas finet de dits que et deixa sota el bombo on cal encertar per on passar-lo. Amb prou feines li donaria 6b.

L'Aleix també triomfa en les mateixes vies alternant-nos el torn. L'Alba ha aprofitat per llegir més que escalar i jo vaig tornar a casa motivat. Llàstima que la motivació va durar poc degut a la mossegada que em va cardar un gos a la mà i me la va deixar inservible per trepar durant 3 setmanes més... per sort ja hem tornat a trepar i em sento amb motivació de tornar a fer alguna piada al blog ;)

5.8.10

Dent d'Orlu, A bisto de nas

El pont de Sant Joan vem agafar amb el Serra i cap a la Cerdanya, amb la idea d'escalar a la Dent d'Orlú, però amb cap objectiu clar en ment. A mi tant em feia escalar a la cara Est com a la llarga cara Nord.
Finalment, els nostres horaris alpinístics ens van condicionar i vam acabar a la "curta" cara Est.

Amb les ressenyes del CAF Montagnards Ariégeois en mà, és fàcil arribar tant al pàrking com al peu de les vies.


La primera pujada ens fa suar... quina calor! Per sort, quan ens acabem posant a la via, només patim els 3 o 4 primers llargs al sol, la resta de la via la fem a l'ombra i una jaqueteta ens va anar la mar de bé.

La A Bisto de Nas és de les vies fàcils de la cara Est però que et fa escalar entre seguros (com totes les vies, vaja). Bàsicament tot són llargs d'adherència mantinguts en el V/+ grau trencats per petits esperons o diedres, que són molt divertits de fer. Llàstima que a la part superior, hi ha algun llarg que atravessa alguna zona plena de terra i verdura. Tot i això, el recorregut sempre mira de buscar les millors plaques per sortir a dalt de la cresta.

Després dels dos primers llargs, una mica de tràmit, destaca el tercer llarg.


On després d'uns passets durets d'adherència (si no els encares bé) -millor per la dreta de les xapes-, comença el festival de canto primer per una mena d'esperó i després per una placa vertical.
El quart llarg també dóna una mica de dificultat als baixets. És un esperonet més tècnic on t'has de passar a la dreta, no saps ben bé quan, per anar cap a uns diedres.


Jo amb la meva embergadura no vaig tenir gaires problemes.
El cinquè llarg surt per un diedre on vaig col·locar algun àlien per minimitzar l'efecte psicològic.


De seguida se'n va cap a la dreta per arribar al que seria el llarg potser més dur, el sisè. On hi ha una petita travessia a dretes cap a una mena de berruga. A la trave hi ha algun pas més delicat que els altres, que també ens va sortir sense gaires complicacions.


El setè llarg, és el que passa pel mig de les herbotes. Just després de trepitjar terra i herbes has de fer un passet d'adherència una mica forçat (amb una mica de canto a l'esquerra). Després d'aquest pas s'agafen preses més grosses, es passa un petit desplomet i reunió.
Els tres llargs següents són bastant semblants i ràpids de fer. Es poden fer bé a l'ensamble tot i que nosaltres vam fer-ho a llargs.


Allà s'acaba la via tot i que encara no ens desencordem. Seguim la cresta cap al cim amb algun passet de III fins a trobar una instal·lació de ràppel, on ens reunim.


Allà, ja desencordats i amb bambes acabem d'arribar al cim. En total, diria que vem tardar unes 6h.


Piquem una mica i cap avall, amb les cames ben cansades, que encara arribarem amb sol al cotxe.

23.6.10

Cerdà-Riera a l'Agulla de l'Arbret

Aquest passat dissabte, tot i intentar buscar amb qui anar a escalar acabo desistint i me'l passo fent dissabte, valgui la redundància. Diumenge ho tinc malament per escalar tot el dia ja que el meu germà celebra el quart de segle i tenim dinar familiar. Quedo amb l'Ivan ben d'hora i ens n'anem cap a Agulles.

Saca Gran, Arbret, Bessones...

Ell fa temps que no fa cap via de més d'un llarg i jo no vull apretar gens, així que ens n'anem d'excursió a l'agulla de l'Arbret per fer l'Aresta Brucs y lo que surja. Un cop som al Coll de les Portelles decidim anar pel camí llarg, cap a la Saca Gran remuntant/destrepant alguna canal i algun tram amb cordes fixes. D'allà fins l'agulla de l'arbret, ja només són 5 minuts seguint les marques vermelles.

L'Arbret

Començo jo, només cal anar navegant entre còdols. Les 5 o 6 assegurançes que hi ha (spits i parabolts) estàn on fan falta. Reunió en la característica bauma.

El segon llarg l'enceta l'Ivan, sortint per l'esquerra de la bauma i tornant a navegar entre còdols, primer més vertical fins que es va ajaient arribant a la reunió. Ens podem saltar una reunió antiga d'un spit amb eslabó de cadena i parabolt amb xapa i seguir fins al replà, on al costat d'un arbust, hi ha una reunió més nova i còmode.

L'Ivan a la 2na reunió, amb bones vistes de les Bessones i la Miranda de les Bohïgues

El tercer llarg és una grimpadeta fàcil sense cap assegurança fins l'arbret. Aprofito un parell de còdols per entaforar-hi un tascó mitjà, ja que els porto, que queda a caldo. Al costat de l'arbret hi ha dos bolts on farem reunió.

Jo arribant al cim

Ens donem 15m de corda cada un i acabem de pujar al cim de l'agulla. Quines vistes :) Xerrem i gaudim del moment.

Per baixar, podem fer un rappel per la cara est des d'una instalació de cadena amb anella entre el cim i l'arbret o bé rappelar la via en dos ràppels: el primer des de l'arbret a la R1 i el segon fins a terra.
Com que estem sols a la agulla i estem del plan romàntic-love-climber, baixem pel bell mig de l'agulla.

Unes vistes increïbles

Per tornar, acabem l'excursió circular fins al refugi i d'allà de nou a Can Massana.
La veritat és que hem anat lents i haguéssim pogut aprofitar i fer alguna altra via, però estem de reentrè... poc a poc :)

22.6.10

Sant tornem-hi: Maya a la paret Oest del Cap de Mort

La setmana passada ja m'enfilava per les parets.
Ja feia un mes i una setmana que feia repòs, que no escalava. Al principi ho duia fatal, pensant en lo gafe i cafre que sóc. Cada estiu igual, que si no és el colze és un turmell i sinó un dit... merda!

A partir de la 2na setmana, vaig canviar els hàbits dels caps de setmana i vaig recuperar sortides nocturnes amb els amics. Entre això, la Patum, concerts i sopars amb els de la feina, vaig anar fent més suportables els caps de setmana, però ja tocava posar-s'hi de nou.

La Mola entre sol, núvols i boira...

Dijous, després d'intentar-ho el dilluns, el dimarts i el dimecres... aconsegueixo fer cordada amb un altre blogger, l'Elliotnnes. És un altre romàntic de Sant Llorenç, com jo.
Com que tot just m'estic testejant el dit, em fa por anar a tibar de regletes o de cantos, i li proposo anar a fer el clàssic per la zona del Cap de mort. Pensava en l'Anglada-Guillamón a l'Esquirol combinada amb alguna del Burret, però em va venir al cap una altra via de 2 llargs a la Paret Oest del Cap de Mort, la Maya.

Jose Manuel al principi del L1

Malgrat en Jose Manuel no ha fet mai cap via llarga, algun dia hauria de ser el primer dia! Així que la Maya (o 2na sense monitor, com també es coneix) amb 2 llargs, completament equipada (restaurada amb parabolts), grau fàcil i zero compromís era un bon lloc on estrenar-se.

La via està dividida en dos llargs, clarament diferenciats per la qualitat de la roca, com a tot Sant Llorenç.
El primer llarg em toca a mi. Té un inici dur, que m'enganxa fred. La roca està una mica humida de les plujes de principi de setmana, així que faig la força justa a cada còdol i intento col·locar-me tant bé de peus com puc per tal de no enviar res avall. Per sort els parabolts estàn força a prop i els passos més fins els fas ben protegit.

Superant el primer pas de la via

Podriem dir que és una escalada bastant tècnica, amb poques preses de mans però prou tombat com per anar pujant a base de peus. La topo marca V. Un V bastant apretat.
Just abans d'arribar a la 1ra R hi ha un pas complicat, però miran-t'ho bé, surten les preses i ja s'arriba per terreny més senzill a la reunió.

Primera reunió, en una repisa molt còmode

En Jose Manuel recupera el llarg sense cap mena de problema, comentant com de tècnica és l'escalada. Arribat a la reunió canviem cap de cordada, li refresco com ha de muntar la següent reunió i cap amunt.

Elliotnnes recuperant el primer llarg

Aquí la roca fa el típic canvi on penses... perquè no tot Sant Llorenç és aixi?! Sortida de la reunió molt vertical amb grans cantells i de seguida ja torna a tombar i les preses tornen a ser més romes. La reunió es troba just passat l'últim ressalt, al costat de la reunió antiga.

Se'm nota a la cara, necessitava escalar! :D

Baixem per la canal de les Gaites, ha estat una tarda ben aprofitada :)

Fi d'una via, inici d'una amistat